Qui sóc jo realment?
T’ho has preguntat alguna vegada?

Jo crec que és una pregunta que em faig d’ençà que tinc ús de raó.
A l’escola em van donar una primera resposta quan vam estudiar les etapes de la història, l’evolució de l’home i la teoria del Big Bang en ciències naturals. Però aquesta resposta va ser de nou interrogada en realitzar la catequesi. Encara recordo el dia que vaig demanar a casa si existia Déu quan érem homo Australopithecus! Com us podeu imaginar, la resposta va ser que era quelcom massa complicat per explicar-me en aquell moment. El moment oportú mai va arribar.

I allò que penso? I allò que sento? D’on surt?
Les classes de filosofia de l’escola em van ensenyar que no existia una única resposta, que segons l’època i el filòsof la teoria era una o altra… Realment era possible que cap adult tingués la resposta veritable?

En els estudis de fisioteràpia em vaig amarar de tot allò que formava el meu cos físic, de com es creava, com funcionava, com s’interrelacionava… Un dels temes que més em va meravellar va ser el d’embriologia. Era realment fascinant tot allò que succeïa per naturalesa. I, sobretot, l’ordre perfecte en què succeïa. Jo crec que va ser la primera vegada que vaig adonar-me de la màgia de la vida. La neurologia i la genètica em van apassionar perquè responien a moltes de les meves preguntes. Em vaig post-graduar en neurologia i, tot i que vaig poder ampliar els meus coneixements, moltes de les meves preguntes seguien essent interrogants.

La vida, o més ben dit, les malalties, em van portar a conèixer el món de les medicines alternatives, les quals no es basaven en res d’allò que jo havia après a la facultat. Però l’experiència personal interna de tot allò que em van aportar, va anar transformant la meva incredulitat en espiritualitat. Va ser aleshores quan vaig adonar-me que no trobava respostes perquè no les buscava en el lloc adequat. Calia buscar en el meu interior, calia estar atenta al meu cos, posar atenció a les sensacions i seguir la meva intuïció. Calia comprendre el món des de l’observació de mi mateixa, dels altres, de la natura i l’univers. I acceptar que hi havia certeses que no es podien demostrar, però que no per això eren menys veritables.

Amb els anys m’he adonat que no sóc res i, al mateix temps, que sóc una suma d’increïbles parts. Sóc les meves experiències, sóc l’après i errat en vides paral·leles i simultànies, sóc la suma dels meus ancestres, sóc allò que penso i sento, sóc l’instant present en cada moment, sóc llum i sóc foscor, sóc natura, sóc un ser espiritual vivint una experiència terrenal en un cos humà… i, quan tot això s’esvaeix, no sóc absolutament res per mi mateixa. Sóc, simplement, una gota d’aigua dins un oceà sencer.

I, tot i això, encara em segueixo preguntant… qui sóc jo? Sento que cada dia sóc quelcom més i m’aproximo més a no ser res.

I tu? Qui ets?

Escriu-me, m’agradarà conèixer la teva resposta! Et llegeixo!