M’adono que fa més de dos anys que no escric en el blog. Per a mi, ha estat un temps on he necessitat entrar en la meva cova i nedar en les aigües més profundes del meu ser, encara que la sensació fos que m’ofegaven. Allí vaig poder sentir un dolor intern tan profund que creia que em moria. I, en certa manera vaig morir. Una part de mi va morir.

Vaig néixer el 28 de juliol de 1976. Aquella va ser la meva primera ferida. Néixer. Deixar la Font, deixar el TOT, abandonar l’úter de la mare per formar part d’aquest món dual i construir la meva vida terrenal. I sento que d’això es tracta la vida, de néixer i renéixer mil vegades. Però per néixer primer cal morir. Cal que mori un estat, cal que mori una part de tu, de la mateixa manera que és necessari que acabi l’hivern perquè arribi la primavera. Ara sento que durant aquest període ha anat morint aquella part del meu ser que s’havia construït des de la por, des del que diran, des d’allò que esperen els altres, des del “ser correcte i bona nena”. I em sento amb la vulnerabilitat de l’infant que abandona l’úter i, al mateix temps amb la il·lusió de construir-me de nou, de construir la meva vida des d’un altre lloc. Un lloc molt més proper a la meva pura essència. Així ho sento i així ho ballo. Perquè la vida és un ball i jo vull gaudir-lo!

I tu? Balles?

Ara per ara no sé quan ni en quina forma emprendré el meu oferiment d’acompanyament grupal, però desitjo ballar de nou amb tu des d’aquesta nova melodia de la meva vida!

SAT NAM